2005-11-10T12:12:00.000-08:00

La solitud del PP

Article al setmanari El Ripollès del diputat i alcalde de Camprodon, Esteve Pujol

La setmana passada, l´Estatut d´Autonomia de Catalunya va començar a caminar amb pas ferm cap a l´aprovació al Congrés dels Diputats i al Senat. La setmana passada, el PP va començar a caminar, amb pas tant o més ferm, cap al seu aïllament. Quin contrast! Davant els diputats que representaven el Parlament de Catalunya, els diputats del PP, que amb la seva actitud de menyspreu i intolerància representaven els racons més foscos i rancis d´un passat que voldríem més llunyà.

Entre les intervencions en nom del Parlament de Catalunya, deixeu-me que destaqui la de la presidenta del meu grup parlamentari, la socialista Manuela de Madre. Ningú millor que ella per explicar a Espanya que amb l´Estatut els catalans volem millorar perquè millorin tots els espanyols, i no volem marxar, sinó quedar-nos per conviure amb calma, sense crispació.

Pel que fa a les intervencions del PP, es impossible passar per alt el to, l´actitud i els continguts d´un Mariano Rajoy que ni tan sols es va adreçar a De Madre, Mas i Carod com a representants del Parlament de Catalunya que eren. Es va limitar, una vegada més, a usar l´Estatut per desgastar José Luís Rodríguez Zapatero. És el seu únic objectiu: recuperar La Moncloa. Els seus arguments pràcticament s´invaliden per ells mateixos. Esperem que el Tribunal Constitucional no trigui gaire a dir-li que no, que l´Estatut no és una reforma de la Constitució. El temps ens donarà, com tantes altres vegades, la raó en la resta de temes.

Els actuals dirigents del PP, hereus, en el millor dels casos, d´AP, ja deien a finals dels anys 70 que la Constitució Espanyola no garantia la unitat de l´Estat, i que l´Estatut la trencaria definitivament. I que els nens no aprendrien castellà a l´escola, i que les empreses catalanes es quedarien tots els diners... Han passat trenta anys, i de tot allò, res de res. És qüestió de paciència, però mentrestant no tenim més remei que aguantar el xàfec amb tanta paciència com sigui possible.

El cas és que el PP es va acabar quedant sol, molt sol en la votació. Van fer soroll, molt soroll, això sí: els diputats populars van passar de mostrar una certa indiferència a mostrar el seu odi i el seu rebuig amb expressions insultants, com les que en diversos moments va proferir, entre d´altres, Vicente Martínez Pujalte, o simplement amb la seva absència: durant la intervenció del portaveu del PSOE, Alfredo Pérez Rubalcaba, només hi havia 17 diputats populars a l´hemicicle. No cal dir que el mateix Rajoy va ocupar un lloc ben destacat en el rànquing d´entrades i sortides de la cambra mentre durava un debat que, segons ell, estava en joc el futur del país.

Al final, tothom a favor d´admetre a tràmit l´Estatut, menys el PP. Ara diuen que volen acords per canviar el text, que potser presentaran tot d´esmenes. Si no fa ni una setmana no volien ni que es discutís, ni que se´n parlès! Els líders del PP hauran d´adonar-se, i val més que sigui aviat, que aquesta actitud els acabarà resultant contraproduent. Cada vegada menys gent es creurà el crit d´aquest “que ve el llop!” que entonen dia sí, dia també. Cada vegada més ciutadans acabaran adonant-se que només fan que dir mentides, perquè volen manar. Fins que aquest dia arribi, els socialistes estarem treballant per explicar-nos, per dialogar, per pactar, per intercanviar impressions, que és l´única manera efectiva de garantir el progrés, tant a Catalunya com a Espanya. Això és el que volem.

El blog de l'Esteve Pujol